Quin pecat vas cometre en un passat, vell amic?
Potser l’astúcia de la teva mirada fa mal...
potser la teva supèrbia innata amoïna la feblesa humana
Quina ha estat la causa, amic meu, de ta resignació fatal?
Sotmetent les ànimes més braves i el dimoni del silenci
un udol llastimós omple la foscor de la nit
i en la recerca de la Mare Natura que et desampara
amagues una nota de desconsol vers la fúria i el despit.
Tens la indòmita magnificiència de la llibertat,
et diuen llop i mai no t’han cridat amb tendresa,
perlen de tu però ni tan sols et coneixen,
diuen que véns de l’infern i ignoren ta noblesa
Amic meu, germà meu, pare meu,
mentre t’amagues en la immensitat del boscatge,
penses que el teu poble és víctima de la ira divina
que t’ha desterrat, per sempre, en un laberint salvatge.
